L'organització de l'aula

A la primera sessió que tenguérem d'aquesta assignatura, al començall de la classe es va fer una activitat per presentar-nos els uns als altres a on havíem de fer un dibuix que ens representàs. Només hi havia norma: estava prohibit dibuixar-nos a nosaltres mateixos. L'activitat va anar bastant bé i va ser molt entretenguda però a part de l'activitat, em vaig quedar amb un comentari que va fer-se sobre l'organització de l'aula que em va donar molt en què pensar. 

A l'hora de mostrar els dibuixos i d'explicar a la resta de companys què i per què havíem fet cada esbós, es va dir que l'organització de les taules no era la idònia per parlar entre els alumnes ja que la majoria ens dàvem l'esquena els uns als altres. I és que com estan col·locades les taules influeix molt a l'hora d'entendre com s'imparteix una classe. En aquell moment vaig recordar algunes classes que havia tengut quan anava a l'institut o a la Universitat a on ens col·locàvem en forma d'U per tal que tots véssim la resta de companys. 

Tot plegat em va portar a pensar amb les diverses formes d'organitzar els pupitres dels estudiants i dels avantatges i inconvenients que pot tenir cada un dels possibles models organitzatius: totes les taules separades, unides en parelles, per fileres, formant grups, en forma d'U, etc. Vaig pensar que els sistemes que orienten tots els alumnes de cara a la pissarra i focalitzen tota l'atenció en la imatge del professor eren els models propis de l'escola més tradicional, de la que s'ha fet sempre, independentment de si estaven els pupitres units per parelles o individualitzats. Al mateix temps, els sistemes que fomenten la cohesió entre els estudiants, deixant de focalitzar exclusivament la pissarra i el mestre, els vaig considerar propis de les teories educatives més actuals en  les quals s'intenta donar un major paper a la participació dels estudiants. 

Organització tradicional d'una aula de secundària

Ara bé, avantatges i desavantatges de cada un dels diversos mètodes? Depèn. El sistema tradicional d'ensenyament té mancances però també té virtuts. Hi ha coneixements que els alumnes han d'aprendre'ls, com són les regles matemàtiques o les declinacions llatines, i en aquests punts la figura del professor i de la pissarra són essencials. En un moment com el que coment, és possible que una organització en la qual es focalitza l'atenció en la pissarra sigui més beneficiosa que no, posem per cas, una organització en grups de treball en la qual part dels estudiants donen l'esquena a la pissarra. 

Així i tot, i ja per concloure la primera entrada, si hagués de quedar-me amb un sistema per organitzar els pupitres de l'aula, molt probablement triaria la forma d'U o de ferradura. Quan era estudiant m'agradava perquè veia els altres companys i la trobava original i ara que se'm forma per ser docent, consider que els avantatges que proporciona són majors que els possibles inconvenients que pot tenir. És un model amb el qual tots els estudiants veuen la pissarra, veuen el professor, veuen els altres companys i ningú tapa o dóna l'esquena a ningú. A part, l'espai buit central pot servir pel professor poder passejar per les taules i fer un seguiment més personalitzat dels alumnes.

La cosa és que crec que si avui en dia se segueix optant per l'opció tradicional i no per la de ferradura és perquè amb el sistema tradicional es poden fer cabre més alumnes dins d'una aula ja que no hi ha l'espai buit central que hi ha en el model de ferradura, que sembla ser que és aplicable, exclusivament, en els grups d'estudiants menys nombrosos. 

Organització de ferradura, o amb forma d'U, de les taules d'una aula a secundària